03/08/2010

Rescat d'una petita ressenya

“Parlar de música és com ballar d’arquitectura”, deia el respectat Frank Zappa. Però, honestament, amb Nueva Vulcano cometria una altra excepció per intentar traduir l’impacte de la seva música en paraules. 



La fragilitat i la força barallant-se i sobreposant-se, entrant i sortint, en constant moviment, sense deixar reposar ni un sol moment els cinc sentits de l’oient o espectador. Una font d’emoció i intensitat i, de rebot, d’atracció. Que raja sense parar, fent vessar la gerra del vi del plaer. Amb "Los peces de colores" (BCore, 2009) es pot fer un brindis per l’espera de quatre anys. Ha valgut la pena. Embriaga de nou la poesia fina però quotidiana que escup la veu d’Artur Estrada (ara més alta i clara que mai) a través d’un tendre cop de puny de música pop.

08/05/2010

He vist Shanty Rd.

Avui, amb el concert de Shanty Rd. dins del 20è aniversari del segell BCore, m'he adonat d'unes quantes coses mentre em deixava portar per aquella intensitat sincopada amb paladar hardcore.


 - M'he sentit molt jove a les primeres files, i més veient gent més gran que jo ballant -Artur Estrada (Aina, Nueva Vulcano) saltant i ballant com un posseït, un fan de Shanty Rd.-. La gent més jove, en canvi, i en paradoxa amb les costums socials tan inamovibles, estava al darrere. I m'he adonat... que això vol dir alguna cosa..... de l'inevitable mediatisme que, gràcies a Internet, s'està produint del DIY.... i aquestes coses... Avui en dia només tens tres segons per ser autèntic. Tres segons. 1, 2, 3. Demà totes les portades digitals obriran amb Shanty i al món ja no hi haurà autenticitat. L'autenticitat ja no existeix. Avui mateix Spotify i Facebook han materialitzat el seu matrimoni anunciat.

- Sense Internet, la vida d'adolescent devia ser tan diferent. Sorties de l'institut, feies un pa amb nocilla, una mica d'skate, xuts al carrer, quedaves per assajar, anaves al parc (o al bosc) i els divendres al bar i els diumenges, al cine. A casa, després del temps, a dormir. Però tu escoltaves aquell programa de rock que tant t'agradava de la ràdio -i que no et podies perdre perquè si algú t'hagués parlat de "podcast" t'haguessis pensat que t'estava insultant-. Potser jo o tu ho vam mig veure, però estigues segur que els teus fills ja no ho veuran mai més. Mai més. S'ha acabat.


- Hi ha gent que tenien 14 o 15 anys
quan els Nirvana van treure el Bleach. I jo en devia tenir ...3? ...4?

- Avui a les nou del vespre a la sala 2 d'Apolo no hi havia moltes noies a les primeres files. A les de darrere sí. I no estaven per la labor. 


- Ara em posaré al llit i somiaré que sóc un adolescent a principis dels 90. De fons ja sento que sona "The First Part" de Superchunk. 

 

01/03/2010

Els Furguson de Gurb (I)

Aquest és un avanç de la videoentrevista que SALANC va fer als Furguson, en motiu de la presentació del disc "My friends are my culture" a la sala Apolo [2] de Barcelona. "Un perd coses, l'altre ve poc, un diu mentides, l'altre rondina, un és un pupes, i comparteixen aficions: cricket i bitlles catalanes". Són els Furguson de Gurb!


Càmera, àudio i suport moral: Marcel Tauber
Edició, entrevista i càmera: Albert Riera

16/02/2010

Carlus Jové vs Joan Monegre: "Potser és una herència del hardcore, però m’agraden les coses en petit comitè"

Em fa molta il·lusió poder encetar aquest bloc amb una entrevista a en Carlus Jové. En Carlus és una d'aquelles persones que admiro des de la distància, ja que les circumstàncies -el fet de coincidir en alguns llocs i moments claus- ha fet que ens coneguessim, però no prou bé com per atrevir-me a dir-li amic (paraula gastada avui en dia amb les xarxes socials), tant de bo. En Carlus és un cul inquiet i un anarquista de pensament polític. És músic, fa documentals, escriu, estudia filosofia, dissenya pàgines web i, a estones lliures, respon a la meva entrevista de més de set pàgines de Word! Però és que aquest no pretén ser un bloc generalista, ni molt menys. I com que SALANC parlarà sobretot de música, hem aprofitat per preguntar-li sobre en Joan Monegre, el seu alter ego cantautor que acaba de treure un EP, i el seu segell, Subsòl, entre d'altres coses. Aprofiteu per anar al lavabo ara, que això comença i val la pena no distreure's. I no us preocupeu, aquí no hi ha pausa per a la publicitat.




Primer de tot, crec que és necessari que ens expliquis qui és Joan Monegre. Potser un home que va existir de veritat? O bé, un part de Carlus Jové? Un part dolorós? O, més aviat, fàcil i lleuger? Tenen moltes coses en comú Carlus Jové i Joan Monegre?

La història d’en Joan Monegre és una mica llarga i enrevessada, o sigui que miraré de fer-te’n un resum. Seguint les teves preguntes, et puc dir que és un home que existeix de veritat i que el seu part va ser, efectivament, dolorós. És una part de mi que es pren la vida de manera diferent de com se la pren la part “principal”. Em vaig adonar que tenia dues maneres de situar-me al món: una de sòbria, i fins i tot asocial, i una d’alegre i bastant “xupi-guai” (encara que no ho sembli, en Monegre és el “xupi-guai”). El cas és que em vaig veure amb la necessitat de posar-li un nom, de distingir-lo, perquè m’estava trastocant una mica. La majoria dels meus amics reclamaven que en Monegre substituís en Carlus, ja que ell sí que sap passar-s’ho bé, emborratxar-se, ballar fins entrada la matinada... Alhora, però, és un paio fosc. Així que, resumint, podem dir que en Carlus s’encarrega de les coses més sòbries i racionals, i que en Monegre treu allò més emocional i creatiu. Tinc molt clar que cadascú s’ocupa de coses diferents i mai signaria un text d’en Carlus com a Monegre, ni viceversa. Però se’m fa difícil expressar el que realment significa per a mi haver arribat a distingir-los...

Mentre escolto les cançons de l'EP, intento descriure la personalitat de Monegre. Al cap d'unes escoltes senceres, m'apareix un individu fosc -un pèl depressiu, fins i tot- però amb un regust final tragicòmic. Per exemple, “Borratxo i calb” és una cançó que exemplifica aquest regust final que apunto.

A veure... no sóc un paio excessivament alegre, però tampoc em considero depressiu. És cert que veig les coses més aviat negres i que sovint la felicitat em molesta, especialment en els altres. Alhora, tinc aquest sentit de l’humor que comentes, sí. I, de fet, sé bastants acudits i si l’ambient és propici n’explico uns quants. No ho sé noi... no em considero feliç, però tampoc sóc un desgraciat. Ric a vegades i no ploro gairebé mai. Respon això a la teva pregunta?

Una de les coses que has volgut destacar d'aquest EP és que has tardat un any a gravar-lo i que l'has suat de valent. Però, de fet, les cançons encara són més velles i, fins i tot, algunes ja tenen quatre anys de vida. La maduració pausada de les coses és marca de la casa? No sé si comences a avorrir aquestes cançons. Estàs treballant amb nou material?

Com molt bé dius, la majoria de les cançons tenen bastant de temps. La més nova és “Espina”, que la vaig escriure tan sols unes setmanes abans de començar a gravar. Jo sóc una persona lenta creant. Necessito madurar les coses i poden passar perfectament vuit o nou mesos des que començo una cançó fins que l’acabo, el qual no vol dir que el resultat sigui una meravella. Senzillament és el meu procés. També he fet cançons en un o dos dies. O sigui que, en general, et puc dir que espero que les coses s’acabin, sense posar-hi gaires presses. Si amb el disc hem trigat un any a fer-lo ha estat per moltes raons, principalment perquè l’hem fet entremig d’exàmens, amb quilòmetres pel mig, sense gaires opcions per assajar i perquè l’hem gravat entre amics, sense presses. Sí que començo a estar cansat d’algunes cançons, sobre tot de “Mantes i llençols”, la més vella. Amb la banda estem mirant de canviar-la una mica perquè entenc que per a la majoria de la gent és nova i encara l’haurem de tocar unes quantes vegades. Ja m’agrada com a cançó, però arriba un moment en que quasi la vomites, i no mola... Jugant-hi la cosa es renova. Sí que estic treballant en cançons noves, al meu ritme, i en els propers concerts es podran sentir, com a mínim, un parell de temes nous i algun altre que vaig descartar per manca de preparació.

A la majoria de les històries de les cançons, hi entreveig xocs de pensaments personals, com també xocs de relacions humanes. Sabies que les lletres seguirien aquest camí? Forma part de la teva manera d'expressar-te a l'hora de fer lletres? Fins a quin punt no seria fals titllar-les d'autobiogràfiques?

Jo escric amb sang i, de moment, no sabria fer altra cosa. Mai em plantejo per on anirà un tema, senzillament apunto el que em surt i em limito a arreglar-ho. En això sóc terriblement sincer, però no considero que les cançons siguin autobiogràfiques, en general. Vull dir que hi dic moltes mentides, coses que no m’han “passat”, però tot ho he viscut d’una manera o altra. No em sé inventar les coses i, d’alguna manera, sempre hi ha una experiència darrera de qualsevol lletra, el qual em sembla que és bastant habitual entre tots els que fem cançons.

Hi ha un lligam pretès entre aquest rerafons líric fosc i la portada de color negre de l'EP? O tot plegat és humor negre (valga la redundància)?

El disseny del disc està molt pensat, no és gens casual, i hi ha diverses raons per les que és com és. El negre de la portada no és tant per la qüestió de la foscor psicològica, sinó perquè volia un disc sense cap mena de referència a l’exterior, de manera que qui el comprés ho fes assumint un risc. El negre és el buit, el no-color, de manera que havia de ser negre. Alhora, el CD el vaig fer blanc per contrast. Però no hi havia un sentit de l’humor al darrera, ni un intent de donar un aire negre a la meva música. De fet, en general, jo considero que les meves lletres estan plenes d’esperança, però tothom em diu el contrari... Un dia, fins i tot, el bateria d’en Mazoni, en Toni, em va dir que a veure si m’alegrava una mica.

M'agrada el so del disc. Tot i la producció casolana que se'n desprèn, penso que s'ha aconseguit, alhora, un so de guitarra molt càlid i proper, idoni per a la filosofia del projecte. Als crèdits, poses que l'ha gravat el teu amic Marc Oller. Penso -des de la distància i el profund desconeixement- que ha sabut trobar el so que volies transmetre. A més a més, hi ha un treball d'arranjaments notable (segones veus, violins, trompetes, percussió,...). Com descriuries la feina d'en Marc i els seus Torrent Rural Studios com a part del resultat final? Crec que l'amistat ajuda a fer les coses més fàcils en aquests processos. No sé si ho comparteixes.

En Marc Oller ha estat clau en tot el procés. No només perquè hagi estat el tècnic de gravació i mescles i l’amo de l’estudi, sinó perquè és un amic amb qui vaig conviure durant tot el procés de gestació del disc. És un amic de fa anys amb qui vaig anar a viure després d’un daltabaix amb la meva parella. Vam passar de ser simples amics que ens vèiem de tant en tant, a compartir gairebé tot el temps. Ell m’ha vist en els moments més baixos i més alts del gairebé any i mig que vam viure junts, un any el qual va estar dedicat a la gravació i mescles. Ja et pots imaginar la de voltes que li hem donat a tot plegat i fins a quin punt ha estat una qüestió “personal”. Era el primer disc acústic que gravava i, alhora, una de les seves primeres gravacions i et puc assegurar que li ha dedicat més hores de les que em puc arribar a imaginar... Tots vam ser una mica “novatos”. Els arranjaments els hem fet a vàries bandes: en Guille i en Marc per una banda, i després individualment amb l’Adrià, en Terri i la Mariona. Tots són amics, o sigui que ha estat molt agradable tot plegat. Alhora, sempre he intentat mantenir una certa sobrietat en les cançons i que el fet de tenir amics músics no es traduís en un abús dels mil i un instruments que entre tots sabem tocar. L’amistat per mi és fonamental; no em veig treballant amb gent “professional” que he conegut a través d’un cartell o que senzillament és bo, però no hi comparteixo res. Prefereixo un amic amb les mateixes limitacions que jo però que es pren les meves cançons personalment.

Agafo el disc. A les meves mans sostinc una cartolina negra que es tanca per davant amb un segell de lacre platejat i amb la lletra “M” de Monegre inscrita. El contingut, per tant, cal extreure'l dels costats per tal de no fer malbé el segell. De dins, en surt un CD de color blanc i un desplegable amb una magnífica i suggerent il·lustració a càrrec de Pau Lamuà. Es nota que cada exemplar s'ha muntat a mà, volgudament. La presentació està cuidada però, alhora, i sobretot amb la portada, es denota sobrietat en el disseny. Era aquesta la intenció?

Com et deia abans, buscava una presentació sense gaires referències, de manera que el disc tingués un punt misteriós. La sobrietat hi és, sí, igual que hi és en les cançons. Sóc un paio bastant sobri –en tots els sentits–, què hi farem! He buscat una cosa elegant i que és pogués fabricar a mà sense gaire inversió, ja que m’agrada fer les coses jo mateix i tampoc tenia un gran pressupost.

Al disc hi ha una versió de la cançó “Fent camí” d'Els Esquirols, banda catalana folk dels anys seixanta i setanta. La inclusió del goliat li dóna un aire tribal que, personalment, trobo que enriqueix i millora la cançó, fins i tot. Com es va plantejar la cançó? I com és que vas creure convenient incloure-la? Un recordatori del teu passat “cumbaià” com a monitor de cau, potser?

Està clar que la cançó em ve de l’herència escolta. Vaig aprendre a tocar la guitarra al Cau, i allà hi vaig aprendre cançons com “Fent camí” i “Arrels” dels Esquirols, o temes mítics de Lluís Llach. Per mi, “Fent camí” ha estat sempre una cançó de batalla, un crit a l’esperança amb els peus ben posats a terra, una cançó que evoca el fang, però també l’horitzó. El goliat li dóna el toc de guerra que jo li veig. És la meva manera d’apropiar-me de la cançó. També l’he reduït en quant al nombre de voltes, perquè per mi el més essencial ja està dit. No em calia repetir els versos. Quan un va a la guerra no té temps per floritures. La versió és crua i poderosa, però no diria que millori l’original; senzillament, diria que fa explícit un sentit que en l’original hi està implícit. Per altra banda, si l’he inclòs al disc és perquè la considero meva. Forma part de la meva vida.

Parlem ara del segell que has creat. “Subsòl és un segell editorial i musical enfocat a la cultura i pensament de caràcter underground”, s'anuncia a la web subsol.info. La seva aparició sorgeix, principalment, de la necessitat de crear una plataforma de llançament per a la teva música, o bé, es tracta d'una idea que ja et rondava pel cap des de feia temps?

Feia temps que tenia ganes de tirar endavant una plataforma de publicació, un segell. Principalment, pensava en una editorial ja que, de fet, dedico més hores a escriure i llegir que a la música. Però després vaig pensar que avui en dia no cal tancar-se tant com abans, ja que amb internet hi ha la possibilitat de distribució directa, sense intermediaris. Per altra banda, jo tant escric com faig música com realitzo audiovisuals, així que Subsòl també tocarà aquests tres àmbits. L’EP de Monegre ha servit per llançar el projecte endavant, però la idea feia anys que em rondava. Si tot va bé, publicaré més coses a part de les meves, i espero poder treure algun llibre aviat. També tinc en ment fer un fanzine.

He vist que, com a Monegre, aquest EP no és la primera referència discogràfica de Subsòl. Abans, hi ha un single en format CD. A més a més, pel que sé, ja havies tret alguna cosa en solitari (i, fins i tot, amb algunes de les cançons que estan a l'EP de color negre) sota el nom de Jocs Simples, quan encara no existia Subsòl. Què me'n pots dir de tot això?

Jo aposto per l’autogestió i el DIY. No perquè consideri que és millor que una altra cosa, sinó perquè considero que és el millor per a mi. El single que anomenes el vaig fer provisionalment mentre l’EP no estava acabat. És l’avantatge de fer-ho jo mateix, que puc fer el que vulgui quan em convingui. Jocs Simples va ser el primer intent de treure a la llum les meves cançons, i algunes d’elles formen part de l’EP. Senzillament va ser el primer pas; una cosa molt dirigida als amics i coneguts i, per tant, sense necessitat de cap segell darrera. Ara intento donar-li una altra dimensió, i per això he creat el segell i em dono aquests aires de grandesa :)

El segell té altres noms artístics a presentar. S'anuncien nous treballs de Moreira i Bardamu. Ens en fas cinc cèntims?

Moreira és en Marc Oller i Bardamu, en Guille. Com pots veure, són els dos amics que més presents han estat en la gestació del disc de Monegre. La companya d’en Marc, la Mariona, és la meva corista, com també la segona integrant de Moreira. Alhora, jo participo en el projecte d’en Guille, Bardamu. Som una colla de bons amics que fem coses junts i que ens recolzem els uns als altres. Jo els hi ofereixo la plataforma de Subsòl si la volen, i no penso posar-los cap restricció. Si volen que els seu disc estigui al Corte Inglés, aniré personalment a parlar amb qui sigui i allà estarà.

Subsòl edita sota llicència Creative Commons, alternativa al copyright, i ofereix la descàrrega gratuïta de les seves publicacions en diferents formats i vies. La SGAE aixeca recels de bona part de la gent a causa de l'afany recaptador sense escrúpols que imposa, tal com podem comprovar, dia sí i dia també, amb les notícies que ens arriben. Tot i així, la idea mare de crear una societat per defensar els autors de les seves obres artístiques no sembla, a priori, una cosa recriminable, sinó un dret més aviat legítim. El problema es centra en el funcionament, crec. Quina opinió en tens tu de tot plegat? Quin futur augures a la SGAE si tenim en compte que no es pot anar a contracorrent de la filosofia d'internet?

La SGAE tan sols té un destí possible: una mort lenta i dolorosa en mans dels artistes i el públic. La idea de defensar els drets dels autors està de puta mare, clar que sí, però quins són els drets dels autors? És un dret de l’autor cobrar perquè jo posi el seu disc a la meva peixateria? És un dret de l’autor cobrar per cada disc verge que es ven? Quan acaba el dret de l’autor? No m’imagino un fuster artesà cobrant permanentment per una taula que va fer per un restaurant, i també és un autor, i també es fa un ús lucratiu del seu treball. A més, la SGAE ni tan sols es limita a defensar els drets dels seus membres, sinó que pretén defensar els drets de qualsevol autor, i cobra cànons al marge de quin siguin els autors “explotats”. I si jo compro cedés verges però només piratejo música de gent que no està a la SGAE? Aquí hi ha quelcom que fa molta pudor, moltíssima... i a mi no m’interessa. Editar sota llicència CC és una manera d’allunyar-se del Gran Germà que ha esdevingut la SGAE, però també és una aposta política. Jo només impedeixo que algú es pugui lucrar a costa del meu treball però, a banda d’això, en pot fer el que li doni la gana. Per mi la cultura és quelcom essencialment col·lectiu. No hi ha cultura individual, i quan un genera qualsevol tipus d’obra artística s’arrisca a que esdevingui cultura, s’arrisca a que passi a ser quelcom col·lectiu. Les cançons passen de boca en boca, les novel·les es transmeten de generació en generació, i aquesta és la gràcia. Els discos i els llibres tan sols són el suport físic mitjançant el qual es poden comercialitzar o difondre, però l’essencial és el contingut, l’obra, i aquesta tan sols és allò que la gent en faci. Em sembla demencial voler posar un dret sobre aquest fenomen tan eteri. Si no vols que la teva obra circuli lliurement, o no la creïs o no la difonguis. Però si crees coses per a la gent, la gent en farà el que vulgui, i si ho vols impedir estàs abocat al fracàs. Ara fins i tot plantegen cobrar un cànon cada vegada que s’agafi un llibre a la biblioteca... però què s’han pensat!

A Subsòl, manifestes haver escollit el camí de la lliure distribució i la còpia lliure perquè creus que la cultura ha de poder circular lliurement. Una opinió que comparteixo. Però, jo tinc els meus dubtes de la viabilitat econòmica d'aquest funcionament -ja imparable si no es vol anar a contracorrent de les regles d'internet-. El copyright, com a sistema rígid, no té cabuda en un món de constant i ràpida transacció d'arxius. Tot i així, tu també manifestes que és lícit que els autors rebin ingressos pel seu treball. I jo em pregunto: Però si aquests treballs no es venen (les vendes de discos han baixat estrepitosament i continuen fent-ho), al marge dels ingressos dels concerts, com pot viure l'autor del seu treball en format físic (i pressuposem que ja eliminem d'entrada els intermediaris)?

El problema és que els artistes sovint volen guanyar-se la vida treballant poc o, fins i tot, no fent res. Qualsevol persona treballa 40 hores a la setmana per una merda de sou de 1000€ al mes. Un músic s’ha de guanyar la vida fent concerts, venent discos o posant coca-coles en un bar si fa falta. Com t’he comentat abans, per mi la cultura no és un àmbit laboral més, sinó un terreny col·lectiu on crees per a tu mateix i per als altres. El problema de la viabilitat econòmica no és dels autors, sinó dels editors, els productors, els distribuïdors... i tota aquesta suma de parts interessades econòmicament. Jo aspiro a poder guanyar suficients diners amb Subsòl i amb la meva creació, però mai a costa de restringir els drets de la meva obra o la dels altres.

Música lliure, cultura gratis,... A vegades penso que la cultura lliure pot infravalorar-se per l'emfatització de la seva gratuïtat i, per tant, que no es valori a la societat. Què en penses? I, anant més enllà, com creus que evolucionarà la societat en un món on internet és el centre del món?

La cultura sempre és gratis, i quan dic sempre vull dir sempre. El que es paga és un suport físic o digital, l’accés a un local, etc. La cultura en sí ni es compra ni es ven. Com podria algú comprar la Ilíada? O la sardana? El valor el posa un individu, o un poble, al marge del que li costi en diners. Tinc discos comprats que no valen res, i tinc discos descarregats gratis que valen un munt. De totes manes, crec que cal fer la separació conceptual entre cultura i producte, que no sempre es fa: la novel·la és lliure, fes-ne el que vulguis; el llibre val pasta, si el vols el compres. En general, no sóc partidari de regalar el llibre, en part perquè em costa massa diners fer-lo, i en part pel que comentes, de com això afecta a la seva valoració. Està clar que a una cosa gratis tothom li diu que sí, encara que al cap de cinc minuts potser s’hi repensa i ho llença a les escombraries. No sé com evolucionarà el món ni internet, però sí que penso que és un medi sobrevalorat. Facilita moltes coses, obre noves oportunitats, però també cal anar amb peus de plom, ja que hi ha molta “basura”, més que en qualsevol altre medi. Pel que fa a la difusió cultural, és un mitjà molt interessant, però tampoc ofereix res que no existís abans. Tan sols ho magnifica. En lloc de cassettes ara repartim mp3, però la idea és la mateixa i els resultats, si fa no fa, semblants.

Tens l'EP penjat a l'Spotify. Què et sembla aquesta eina tan de moda últimament?

A mi personalment no m’entusiasma, però senzillament perquè no l’utilitzo. La música que escolto, o bé no hi és o bé tinc altres vies d’aconseguir-la. Hi vaig voler posar l’EP perquè és una manera més de fer accessibles les meves cançons, tot i que per tal que hi siguin he hagut d’assumir algunes coses que no m’agraden com, per exemple, que les meves cançons es puguin comprar en mp3. Espero que ningú ho faci, perquè jo les ofereixo gratis al web del segell! Em sembla una eina molt ben pensada, i que tan sols et posa uns quants anuncis a canvi, però a mi no em resulta gaire útil quant a oient. Però suposo que és qüestió de temps. Desconec el seu costat fosc, que segur que el té, però no m’hi faig mala sang.

A banda de músic, ets dissenyador de pàgines web i has fet videoclips. Juntament amb Pau Lamuà i Joan Riba, formeu un trident (FUMFUMFUM) responsable de tota la imatge del web i l'audiovisual del disc “Temps i rellotge” de Sanjosex. A banda, Sanjosex col·labora a la cançó “Cames” de l'EP de Monegre, fent les segones veus. Ens pots explicar com sorgeix la relació amb en Carles Sanjosé i com heu arribat fins aquí?

Vaig conèixer en Carles Sanjosé quan amb en Pau i en Joan li vam fer el disseny del web i els vídeos. També havíem de fer-li el disseny del CD, però la nostra proposta va semblar massa arriscada a la discogràfica i no la van acceptar. A partir d’aquí, hem tingut una relació llunyana però fluïda, i li vaig demanar si em volia fer la segona veu de “Cames” perquè jo hi veia la seva veu. I crec que no em vaig equivocar! Va ser molt amable col·laborant, i a més ens va donar tota una lliçó de cant. Des del dia que va venir a l’estudi a gravar, vaig prendre més consciència de les meves limitacions i, de mica en mica, les vaig treballant.

Seguint amb el fil audiovisual, acaba d'aparèixer el primer videoclip de Monegre amb la cançó “Cargol, treu banya”. El videoclip s'acompanya d'una explicació: “Elena Mestra, creadora de la peça, ha volgut incorporar-hi algunes de les tècniques digitals més avançades, en un treball meticulós que ha comportat prop de dos mesos. Tan sols aquells que disposin d’ulleres 3D podran accedir als petits secrets que amaga aquesta petita peça audiovisual. Disfruteu-lo.” La meva pregunta és: em recomanes que me'n compri unes ;) ?

Tal com sembla que aniran les coses, poden ser una bona inversió! Ara, pel que fa al vídeo de “Cargol, treu banya”, no et serviran de gran cosa... Era una simple broma –allò de les ulleres, vull dir-.

Remenant per la web de Subsòl i llegint les lletres, he observat dues referències literàries: Henry Miller i Julio Cortázar. Dos noms que no estan molt separats un de l'altre, estilísticament parlant. Són influències de pes per a Monegre? El llibre “Tròpic de càncer” l'he començat a llegir fa poc perquè m'agrada molt en Quim Monzó i sé que és una influència seva. Jo crec que Monegre té un punt d'obsessió sexual com l'autor del llibre ;) Què n'opines? A banda, al bloc de Monegre he trobat uns versos amb els quals m'he sentit molt identificat. A la secció “Demà tindré ressaca (amors de quita i pon)” trobem un vers: “No cal que t’hi esforcis, els amors de discoteca no funcionen”. Una frase que vas deixar al bany de noies de la discoteca Blau de Girona. Una costum que has aplicat en altres ocasions en diversos llocs d'oci de la província, segons es comprova més avall. Continues amb la teva tasca poètica i mitjancera?

Jo de Miller només n’he llegit els Tròpics, i et puc dir que em van impactar molt. És una literatura amb molta força, amb molta imatge, i també amb molt de sexe que no és sexe, sinó malestar expressat corporalment. Els personatges follen i follen, sí, però en el fons ho fan perquè no tenen altra cosa amb què omplir la seva vida. Són uns malalts, i no pas gent que disfruta de la vida. I això no té res de “guai” al contrari del que sembla pensar molta gent que aspira a ser un bohemi alcohòlic i fumador. Per mi els Tròpics són el testimoni d’unes vides que s’enfonsen a la terra promesa. De Cortázar no n’he llegit res. Com diu la meva cançó, “Borratxo i calb”, ho vaig intentar però no entenia res i ho vaig posposar. Encara no hi he tornat... Pel que fa a això dels poemes, la veritat és que ho comento més per la gràcia que per altra cosa. No n’escric amb regularitat, i els que escric tenen el nivell literari dels de qualsevol aspirant a poeta: nul. El tema de deixar-ho als bars va ser una gracieta més, que no pas una intervenció en tota regla, però ho poso al currículum perquè, total, com que tothom exagera, doncs jo també... Els lavabos de qualsevol universitat tenen intervencions de més qualitat que les que jo vaig fer. Però bé, m’ho passo bé posant coses al bloc, i més sabent que ningú les mira –excepte tres o quatre persones que ja tinc controlades-. Potser ara m’ho hauré de rumiar una mica més...

Molts potser ho desconeixen, però tu tens un passat vinculat a la música hardcore. I, més concretament, al hardcore més polític. Vas ser vocalista i guitarra de la banda Non Violence Begins With Breakfast (nom extret d'una frase de Mahatma Gandhi), afincada a Palamós i Sant Feliu de Guíxols. Entre altres coses, vau gravar un CD split amb els també desapareguts The Red Sexy Band, de Sant Celoni. Un disc que, personalment, crec que passarà a la història del hardcore català, juntament amb la discografia de bandes com H.H.H., 24 Ideas, No More Lies o Subterranean Kids, per citar-ne algunes. Quins records en guardes d'aquells anys? Tornaries a tocar en un grup?

Deixant de banda que exageres, i molt!, et puc dir que en tinc molts bons records. Va ser una cosa de joventut, una cosa que pensàvem que ens duraria tota la vida i a la que vam dedicar moltes energies. Però tal com va començar se’n va anar, sense grans drames, per simple dissolució. De fet, encara mai hem dissolt “oficialment” el grup, senzillament perquè mai ens hem trobat i hem dit que ho deixàvem. Va ser un bon final. Jo mai he descartat tornar a fer una banda de hardcore o punk; de fet, ho he intentat en diverses ocasions, però cada vegada se’m fa més difícil treballar en grup. En part pel ritme de vida que porto, molt centrat en els estudis i la meva pròpia història. I en part perquè per fer un grup cal trobar dos o tres persones amb qui tinguis un objectiu musical comú. Però m'encantaria tornar a fer un grup cridaner i, de fet, fa anys que tinc algunes cançons reservades. A mi m’agrada com toques el baix, Albert. Vols que ho intentem?

Sempre has estat molt actiu políticament parlant. Crec que has militat a la CNT, has escrit llibres sobre cantautors polítics, has fet documentals de denúncia social, escrius a la revista Catalunya de la CGT,... Com creus que has evolucionat, en aquest sentit, amb el pas dels anys?

Bé, jo he estat ficat en política des dels 16 anys. He passat per grups trotskistes, vaig estar una temporada a la CNT de Barcelona i duc no sé quants anys afiliat a la CGT. Vaig arribar a estar molt implicat en les organitzacions, però des de fa uns anys m’he retirat una mica a reflexionar i repensar què en faig de tot això. Continuo actiu, però més a nivell editorial que altra cosa. Publico una columna mensual al diari de la CGT i fins fa poc estava a la redacció de la revista de Revolta Global, una organització a la que estic afiliat des de fa uns dos anys. No sóc gaire actiu, si per això entenem algú que va a reunions, que ven la premsa i que crida a les manis, però considero que estic en una fase necessària per a qualsevol que es prengui la política seriosament. En algun moment cal aturar-se i preguntar-se: què dimonis estic fent i dient? Alhora, sempre he estat molt crític, el qual em genera contradiccions interessants, ja que sóc de tendència anarquista, però les organitzacions existents em semblen tan “cutres” que sempre acabo ficat en grups marxistes, que acostumen a ser més rigorosos. Si vols, un dia li fas una entrevista a en Carlus que és qui porta aquest tema...

Per acabar: tot i que l'eslògan de Subsòl sigui “To the masses, to the people”, el cert és que no ets molt proactiu a fer concerts. Podem dir que no entra dins els objectius principals de Monegre? Quins són els plans de futur més propers de Monegre? Hi haurà més discos? Propers concerts?

El problema no és que no sigui gaire actiu, sinó que ho sóc massa. De fet, si no busco concerts és perquè sempre estic ocupat amb altres coses, i prioritzo en funció del moment. Ara vull mirar de fer-ne alguns per donar a conèixer el que fem i per disfrutar-ho, ara que encara és fresc. Estic fent noves cançons i tinc en ment tornar a gravar, no sé quan. Segurament el proper disc serà diferent, més natural, sense tantes pistes, sense metrònom... També estic intentat utilitzar més acords majors, perquè el La menor, marca de la casa, em té absolutament dominat. Però no tinc cap mena de pressa, i no m’importa si passen cinc anys fins que torni a treure res a la llum. Pel camí, aniré tocant el que tingui allà on vagi, que és el que he fet fins ara. També he de dir que sovint estic prou satisfet en, simplement, fer les coses i no em cal donar-les a conèixer gaire. Potser això és una herència del hardcore, però m’agraden les coses en petit comitè.

Si vols afegir qualsevol cosa, ja ho saps. Moltes gràcies, una abraçada.

Vull donar el meu consol al lector que ha arribat fins aquí baix! A banda d’això, gràcies per aquesta entrevista tan hardcore i records a la teva germana.