8 de maig 2010

He vist Shanty Rd.

Avui, amb el concert de Shanty Rd. dins del 20è aniversari del segell BCore, m'he adonat d'unes quantes coses mentre em deixava portar per aquella intensitat sincopada amb paladar hardcore.


 - M'he sentit molt jove a les primeres files, i més veient gent més gran que jo ballant -Artur Estrada (Aina, Nueva Vulcano) saltant i ballant com un posseït, un fan de Shanty Rd.-. La gent més jove, en canvi, i en paradoxa amb les costums socials tan inamovibles, estava al darrere. I m'he adonat... que això vol dir alguna cosa..... de l'inevitable mediatisme que, gràcies a Internet, s'està produint del DIY.... i aquestes coses... Avui en dia només tens tres segons per ser autèntic. Tres segons. 1, 2, 3. Demà totes les portades digitals obriran amb Shanty i al món ja no hi haurà autenticitat. L'autenticitat ja no existeix. Avui mateix Spotify i Facebook han materialitzat el seu matrimoni anunciat.

- Sense Internet, la vida d'adolescent devia ser tan diferent. Sorties de l'institut, feies un pa amb nocilla, una mica d'skate, xuts al carrer, quedaves per assajar, anaves al parc (o al bosc) i els divendres al bar i els diumenges, al cine. A casa, després del temps, a dormir. Però tu escoltaves aquell programa de rock que tant t'agradava de la ràdio -i que no et podies perdre perquè si algú t'hagués parlat de "podcast" t'haguessis pensat que t'estava insultant-. Potser jo o tu ho vam mig veure, però estigues segur que els teus fills ja no ho veuran mai més. Mai més. S'ha acabat.


- Hi ha gent que tenien 14 o 15 anys
quan els Nirvana van treure el Bleach. I jo en devia tenir ...3? ...4?

- Avui a les nou del vespre a la sala 2 d'Apolo no hi havia moltes noies a les primeres files. A les de darrere sí. I no estaven per la labor. 


- Ara em posaré al llit i somiaré que sóc un adolescent a principis dels 90. De fons ja sento que sona "The First Part" de Superchunk. 

 

7 comentaris:

  1. El veritable amor a la música és aquesta combinació de gaudir-la d'oida i de sentiment. Aquí una servidora enxufada a internet llargues hores al dia encara pot sentir-se orgullosa de tenir records i esperit minimament noranter. Puc permetra'm el luxe d'escullir escoltar Bleach en caset, CD o Spotify.

    ResponElimina
  2. Encara m'enrecordo d'escoltar nirvana en caset!!!! quins temps!!!! això em diu que soc una mic agran!!!! I love 90's

    ResponElimina
  3. Ets un gat vell Fred!! però no era la meva intenció fer-t'ho sentir eh jejej Ja tinc ganes de tirar-me a la piscina de l'H.titud!

    ResponElimina
  4. Quanta raó! Jo recordo escoltar per primera vegada "Thunderstruck" i no saber què fer per aconseguir el disc. Al final, me'l vaig comprar en cassette al Pryca...

    Temps era temps!

    ResponElimina
  5. Sr. Bardamu,

    Els seus comentaris són apreciats a aquest blog destinat a fer perdre una mica més el temps a la ciutadania musiquera. Aquestes aventures de rockeril jovenet en era proto-Internet em fan alegrar nostàlgicament el dia.

    L'animo a continuar escrivint poesia i fent autèntics hits emocionals com el ja arxi tararejat a la dutxa de moltes llars, "If I'm not home".

    Fins aviat!

    ResponElimina
  6. mal parlat XDDD divendres nos vemos!

    ResponElimina